Ramón Villeró

1 week ago | diariandorra.ad | Ramón Villeró

Fa calor a la ciutat. A les set de la tarda m’atanso al parc. M’emporto un llibre i la llibreta de notes, no la del telèfon, sinó una de paper i el seu corresponent boli, per si de cas. Camino vint minuts i després m’assec a l’ombra d’un arbre i llegeixo una estona. M’agrada seure al costat de la magnòlia. Em recorda la que hi havia a casa dels pares. A la primavera i començament d’estiu, quan floreixen, el pare acostumava a agafar una flor i pujar-la del jardí a casa.

1 week ago | buff.ly | Ramón Villeró

Fa calor a la ciutat. A les set de la tarda m’atanso al parc. M’emporto un llibre i la llibreta de notes, no la del telèfon, sinó una de paper i el seu corresponent boli, per si de cas. Camino vint minuts i després m’assec a l’ombra d’un arbre i llegeixo una estona. M’agrada seure al costat de la magnòlia. Em recorda la que hi havia a casa dels pares. A la primavera i començament d’estiu, quan floreixen, el pare acostumava a agafar una flor i pujar-la del jardí a casa.

2 weeks ago | diariandorra.ad | Ramón Villeró

“Et desitjo molt èxit. És un projecte amb ànima. Fins aviat”, em diu ChatGPT. Li pregunto: “Tu tens ànima?” Resposta: “No, no tinc ànima. No tinc cos, ni emocions pròpies, ni consciència de mi mateix. Però et puc ajudar a explorar el més profund de l’ànima humana: idees, històries, emocions, símbols, bellesa... tot el que vulguis posar en joc. En certa manera, soc una mena de ressò: torno, amb forma i sentit, el que tu projectes en mi.

3 weeks ago | diariandorra.ad | Ramón Villeró

Hi ha èpoques de la vida en què no encertes els llibres. Portava un any dolent, en què sols una novel·la, Tan poca vida –en vaig parlar en una altra columna–, m’havia arribat a emocionar. Finalment, un dia vaig llegir la ressenya d’un thriller antic, L’escull de l’escorpí, d’un autor per a mi absolutament desconegut, Charles Williams (1909-1975), però que és considerat un dels mestres nord-americans de la novel·la negra.

1 month ago | diariandorra.ad | Ramón Villeró

Et mires al mirall, veus la teva cara reflectida, i amb ella el pas del temps. La imatge no enganya: t’has fet gran. Et mires i també t’interrogues a tu mateix i la cosa comença a posar-se interessant. La persona que mira, tot i ser conscient de la seva edat adulta o de la seva vellesa, és la mateixa que en aquest o d’altres miralls es mirava ara farà deu, vint o cinquanta anys. El físic ha canviat, però no la consciència que es mira.