Catorze

Catorze

Catorze is a platform dedicated to creating and sharing culture in a positive way, focusing on the Catalan language. Over the past decade, it has become the most popular source for specialized content in Catalan, garnering a wide readership.

National
Catalan, English
Online/Digital

Outlet metrics

Domain Authority
42
Ranking

Global

#174638

Spain

#5131

News and Media

#423

Traffic sources
Monthly visitors

Articles

  • 1 week ago | catorze.cat | Eva Piquer

    Cine dintre del cine. La idea m'atreu d'entrada. La cosa comença amb dos nois que caminen i parlen: un li demana a l'altre que faci el favor de seduir una noia que no el deixa en pau. Ens ho creiem, fins que el primer mira a càmera i diu: "No pots parlar així, ¿vols que ens cancel·lin? Cenyeix-te al text". Entenem aleshores que són dos actors i que tot el que vindrà a continuació ho haurem de posar en quarantena. Perquè es tracta de jugar –no ho diríeu mai– amb la realitat i amb la ficció.

  • 1 week ago | catorze.cat | Eva Piquer

    Un amic sempre pronosticava que em moriria jove perquè visc massa intensament. El meu amic era un mal futuròleg: ja no soc jove. I no només continuo viva, sinó que continuo posant un filtre de màxima intensitat a qualsevol cosa que em passa o que faig o que veig. Ja no soc jove i, per tant, ja no canviaré. ¿Abaixar revolucions? ¿I per què, si es pot saber? L'Espe escrivia l'altre dia que ella és de donar-ho tot, per molt que després hagi de dejunar, perquè viure a mitges la deixa seca.

  • 2 weeks ago | catorze.cat | Maria Climent |María Climent

    No ha de ser fàcil ser filla de Demi Moore.

  • 2 weeks ago | catorze.cat | Eva Piquer

    Fa una setmana vaig rellegir un article que m'havia cridat l'atenció fa temps i, des de fa una setmana, el vaig reenviant a tothom que m'estimo. L'article en qüestió parteix de la teoria de Daniel Kahneman, premi Nobel d'economia, segons la qual tenim un jo que té experiències i un jo que recorda la vida viscuda.

  • Jul 26, 2024 | catorze.cat | Pep Puig

    Quan arribava el bon temps, un cop al mes anàvem a buscar l’oncle Teo al manicomi de la comarca, i ens l’endúiem d’excursió amb un carruatge que llogava el pare. Segons ens deia l’avi, de petit l’oncle Teo era de llarg el més llest de la família, però alguna cosa se li havia capgirat al cervell. Era molt alt i molt prim, i si te’l miraves bé ja veies que era intel·ligent, però també veies que no hi era tot. Una vegada, a mig camí, va fer parar el carruatge per fer un pipi.