Laura Saula Tañà

4 days ago | lamira.cat | Laura Saula Tañà

Passat el viure que em consum, enllà de pols abandonada, ésser, en millor diada, guspira anònima de llum. Josep CarnerHe quedat amb una ànima de poeta per visitar una tomba. Ella, delicada, de pell blanca i veu etèria, arriba amb un drap i una tenora. I també amb un llibre de poemes i un pensament per als morts. Sap que darrere de cada làpida hi ha una història que es perd. Per a cada nom, una figura que s’esvaeix. Avui, però, anem a buscar-ne un de molt concret. Un nom que ve acompanyat d’un poema.

1 week ago | lamira.cat | Laura Saula Tañà

Els migdies a Juneda acostumen a ser moments de recolliment, de fugir del sol durant les jornades de canícula, d’escalfar-se quan el fred és ben viu. De dinar a casa amb la família mentre a fora el temps transcorre sense hores. Un temps aturat, neutre i silenciós, que divideix el dia en dos i que només és interromput per la veu omnipresent de la Carme.

2 weeks ago | lamira.cat | Laura Saula Tañà

La mirada ressegueix una paret plena de fotografies en blanc i negre. Aquí, una noia en biquini i mocador al cap somriu amb els ulls closos. Allà, dos joves amb pantalons foscos i camisa blanca miren a l’horitzó, despreocupats. Al costat, una parella festeja sobre unes estovalles de quadradets a la coberta d’un vaixell. La mirada podria seguir encara més, descobrint petits retalls de vides anònimes que ja no existeixen.

3 weeks ago | lamira.cat | Laura Saula Tañà

Anar a un concert de heavy-metal és molt més que veure un grup en directe. És també un moment de comunió. Com una tribu que es reuneix en un sacrifici ritual, els seguidors s’apleguen vestits de gala: el negre com a bandera i la lletra gòtica com a llenguatge. Per unes hores, surten del cau per reunir-se amb els seus iguals, amb qui no només comparteixen un estil musical, sinó també una manera de fer i sentir la vida. Per unes hores, tornen a casa.

1 month ago | lamira.cat | Laura Saula Tañà

Nit del dimarts 29 de desembre del 1412. Guillem Ramon Casla entra a la seva cambra en un alberg de l’Urgell i s’esgarrifa amb la imatge que troba damunt del llit: un cap humà hi reposa amb els ulls, el nas, la boca, les orelles i tots els forats possibles segellats amb cera blanca. Esglaiat, agafa la testa i s’adona que, si la sacseja, se sent un sonall a l’interior. Segles més tard d’aquesta troballa macabra, Iolanda Enjuanes ressegueix amb cura l’acta judicial d’aquest cas.